⏳Temps de lectura: 3 minuts
- Li has portat alguna vegada la carpeta o l’entrepà a l’institut?
- Has demanat pel grup de Whatsapp quins deures té o quins exàmens hi havia?
- El portes i reculls de l’institut perquè fins a casa “té una tirada” i la motxilla pesa molt?
- Li deixes sempre el dinar preparat?
Si has contestat afirmativament alguna d’aquestes preguntes podries ser un/a pare/mare helicòpter!
Però, què és un pare helicòpter?
El símil amb un helicòpter retrata clarament aquest perfil d’hiperpaternitat. En Carles Capdevila els definia —en aquest article publicat al Diari Ara— com aquells que “sobrevolem tota la seva activitat, de manera que maregem les criatures, els fem ombra, els impedim equivocar-se, no els deixem volar sols“.
Una espècie de l’ecosistema hiperpares
Però els pares helicòpter no són els únics hiperpares, n’hi ha d’altres “espècies”, l’Eva Millet, en el seu llibre “Hiperpaternidad. Del modelo mueble al modelo altar“ (Plataforma Editorial) en descriu tot un grapat. Tot seguit te’n relacionem uns quants:
- Els pares piconadora, que aplanen el camí perquè els fills no s’hagin d’enfrontar a cap obstacle a la vida.
- Els pares guardaespatlles, que vigilen que ningú critiqui el seu fill.
- Els pares mànager, que només viuen per a l’estrella de l’esport que tenen a casa com si cada diumenge jugués a la Champions League. Els coneixereu perquè es fan notar al camp.
- Els pares entrepà, els coneixereu perquè són aquells que al parc aguanten estoicament un entrepà a la mà que és mossegat de tant en tant per un vailet que juga als tobogans.
Els efectes de la sobreprotecció
Sobreprotegim als nostres fills sense adonar-nos i sempre intentant fer el millor per a ells. El problema és que quan supervisem tota la seva activitat i intentem resoldre’ls-hi tots els entrebancs no permetem que es desenvolupin amb autonomia, amb seguretat i amb capacitat de donar resposta a les dificultats amb què s’hauran d’enfrontar al llarg de la seva vida. És a dir, sobreprotegint, pugem fills porucs, amb baixa tolerància a la frustració i amb poca autonomia.
Vull deixar de ser un hiperpare!
El primer que cal que ens plantegem és que ells i elles poden. I, partint d’aquesta premissa, deixar que siguin ells i elles els que facin, s’equivoquin, s’avorreixin, etc. Per què si fan, s’equivoquen i s’avorreixen; aprendran a fer, a rectificar i a entretenir-se i, el que és més important, els hi passaran coses i aprendran a ser persones autònomes.
Si voleu fer-ho amb una mica d’humor, podeu llegir Progenitora ‘Niaroniaro’ de ‘la pitjor mare del món’ (Anna Manso)
Fonts:
El País, Ara Criatures, Educa2